Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 26 d’abril del 2012

Carles V

Quan Carles I ja s’havia coronat com a rei als diferents regnes de la Monarquia Hispànica, el 12 de gener de 1519 va morir el seu avi patern, Maximilià I, l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. La notícia va arribar quan Carles es trobava a Barcelona en plena celebració de les corts del Principat i va centrar tota l’atenció del monarca. Les seves possessions s’engrandien amb el ducat d’Àustria, però quedava pendent la possibilitat de coronar-se com a emperador, element imprescindible en el seu projecte de monarquia catòlica universal.

Bernhard_Strigel_003b.jpg 
      L' emperador Maximilià i la seva família.

La casa d’Habsburg portava gairebé un segle al capdavant de l’Imperi però la dignitat imperial no era hereditària (sempre que l’emperador no hagués estat coronat pel Papa), sinó conseqüència d’un complex sistema d’elecció controlat per set prínceps electors: els arquebisbes de Magúncia, Tréveris i Colònia, el rei de Bohèmia, el duc de Saxònia, el marcgravi de Brandenburg i el comte palatí del Rin. És a dir, la mort de Maximilià obria un període de presentació de candidatures per fer-se amb la dignitat imperial.
Carles va haver de fer front a la competència de Francesc I de França, el qual no podia acceptar la gran quantitat de territoris que podia suposar l’elecció del candidat Habsburg com a nou emperador, fet que deixava el regne de França envoltat de possessions dels Habsburg. També Enric VIII d’Anglaterra va presentar la seva candidatura.

 
Enric d’Anglaterra va ser descartat ràpidament. El títol seria disputat per Carles d’Habsburg i Francesc de França. A favor de Carles jugava la seva ascendència germànica, però encara era un monarca jove i inexpert. D’altra banda, Francesc I comptava amb un gran prestigi polític i militar després de la conquesta de Milà (1515) i gaudia del suport del papa Lleó X, el qual veia com Carles (rei de Nàpols) podia convertir-se en una amenaça pels seus interessos italians. D’aquesta manera, la diplomàcia i els recursos econòmics entraven en joc.
Inicialment, Carles va haver de fer front a les reticències de la seva pròpia família: la seva tia, Margarida de Savoia preferia com a candidat al seu germà Ferran, però Carles va imposar els seus drets com a primogènit. Superat aquest primer entrebanc, el monarca hispà va dur a terme una intensa activitat diplomàtica. Així, va enviar una carta als electors on recordava el desig de Maximilià de que Carles fos el seu hereu. Igualment, els seus banquers alemanys, els Fugger i els Welser, van iniciar una important activitat de pressió: Carles va invertir gairebé un milió de florins en regals per persuadir els consellers dels prínceps electors. En aquest sentit, va ser el regne de Castella qui va acabar pagant la coronació imperial, fet que va fer imprescindible un increment de la fiscalitat.

François I.jpg 
Francesc I de França

Per la seva banda, Francesc I de França també va intentar posar sobre la taula les seves influències, especialment el suport del papat, però no va poder competir amb els diners dels banquers alemanys de Carles.
Finalment, el 28 de juny de 1519, Carles va ser escollit per unanimitat: el rei de la Monarquia Hispànica es convertia en l’emperador Carles V. Seria coronat el 20 de setembre de 1520. Només faltava la coronació per part del Papa, fet que no va produir-se fins els 1530, però que no va impedir una intensa activitat com a emperador. El títol imperial era més simbòlic que real, però va proporcionar-li l’autoritat moral necessària per a dirigir Europa en defensa de la cristiandat. El somni de l’Imperi cristià universal estava més a prop que mai.

(Text extretdel blog socials en Xarxa.)

Carlos_V.jpg
Carles V