La major part de la població d’Al-Àndalus es dedicava a l’agricultura. Els cereals, la vinya i l’olivera van continuar sent els conreus més importants, però els musulmans van introduir innovacions que han perdurat fins als nostres dies.
Els àrabs van desenvolupar especialment les tècniques de regadiu. Una xarxa de sínies i sèquies assegurava el reg d’uns camps que abans eren erms, de manera que va augmentar la producció.
Tanmateix, van introduir nous conreus, com el cotó i l’anyil (una herba tintòria), que s’usaven en la indústria tèxtil, i l’arròs, la canya de sucre, les albergínies, les carxofes, etc., que es destinaven a l’alimentació.
En les ciutats es va desenvolupar una producció artesana de gran qualitat. La ceràmica, el cuir repujat, l’orfebreria, la fabricació d’armes, la producció de colorants i el treball de la seda eren les manufactures més destacades.
Al-Àndalus també va ser el centre d’un comerç molt actiu. Els productes artesans andalusins es venien en altres regions del món. A canvi, els comerciants portaven esclaus i or. Per fer els intercanvis comercials s’usaven principalment dues monedes: el dinar d’or i el dirhem de plata.
Societat.
Després de la conquesta, els musulmans van ser tolerants amb els cristians i els jueus, de manera que aquests es van quedar a Al-Àndalus.
Al principi, només alguns grups de cristians van emigrar a les terres del nord. Per això, la societat andalusina estava formada per gent de diferents costums i religions.
El grup més poderós estava format pels conqueridors i els seus descendents, àrabs i berbers. Però dins d’aquest grup hi havia grans diferències. D’aquesta manera, els àrabs es van reservar les millors terres i els càrrecs de govern.
En canvi, els berbers tot i que eren més nombrosos, van obtenir menys beneficis, i per això es van revoltar algunes vegades contra el poder àrab.
La resta de la població andalusí s’organitzava segons criteris religiosos.
Els muladins eren els cristians que van adoptar la religió, la llengua i els costums de l’Islam. Alguns ho van fer no per convicció, sinó perquè d’aquesta manera no havien de pagar impostos.
Els mossàrabs eren els cristians que van continuar practicant la seva religió. Com que no eren musulmans, ells sí que pagaven impostos. A partir del segle IX, molts d’ells van emigrar cap als regnes cristians del nord peninsular, fugint de les persecucions.
Finalment, els jueus eren una minoria molt activa en el terreny econòmic. Van establir comunitats importants a ciutats com Toledo, Granada, Còrdova, Sevilla o Saragossa. Normalment, residien en barris separats de la resta de la població.
Tot i que la majoria de la població vivia al camp, a Al-Àndalus les ciutats tenien una gran importància, ja que eren el centre de la vida econòmica, religiosa i cultural.
D’aquesta manera, la ciutat de Còrdova, per exemple, tenia uns 100.000 habitants. Era una ciutat molt gran en comparació amb les que hi havia a la resta de l’Europa occidental.
Les ciutats islàmiques estaven emmurallades i tenien diverses portes que es tancaven a la nit. La part principal de la ciutat era la medina o ciutat vella, en la qual hi havia els edificis més destacats. El més important era l’aljama o mesquita principal, al voltant de la qual girava la vida religiosa de la ciutat. També hi havia altres mesquites més petites distribuïdes per altres zones de la ciutat.
Els carrers eren estrets i irregulars, i formaven autèntics laberints. Al voltant de la medina es disposaven els ravals, els barris més populars, on s’instal·laven els tallers dels artesans. El centre de la vida política era l’alcàsser, un recinte fortificat situat a la part alta de la ciutat, on vivien les autoritats i els funcionaris. La vida social i econòmica es desenvolupava al voltant del soc o mercat. Els comerciants guardaven les mercaderies en grans magatzems, coneguts com alfòndecs, des d’on es distribuïen als comerços locals.
Cultura.
A Al-Àndalus va florir una cultura esplèndida. L’apogeu va començar a partir del segle X, gràcies a l’obra del califa Hakam II, que va reunir una biblioteca que va arribar a tenir 400.000 volums. D’entre els intel·lectuals andalusins van destacar especialment les figures del musulmà Averrois i el jueu Maimònides.
El llegat andalusí és profund en la nostra vida quotidiana. Per exemple, els habitatges i la gastronomia del sud i l’est de l’Estat espanyol no s’expliquen sense aquest influx andalusí. I l’empremta també és important les llengües peninsulars: per exemple, s’estima que unes 10.000 paraules catalanes tenen un origen àrab.
L’art també va florir de manera excepcional a les terres d’Al-Àndalus, especialment en el camp de l’arquitectura. La pintura i l’escultura es van usar essencialment per decorar els fabulosos edificis que construïen, ja que els permetia recobrir les parets, els sostres i les columnes, o compondre fonts i altres elements per decorar els jardins i els patis.
